VEUS DEL SILENCI. Relat amb dues parts. (Anna Brasó. Noves formes i nous àmbits)

Veus del silenci. Relat amb dues parts (Anna Brasó. Noves formes i nous àmbits)

Constel·lacions.

Yo hablaría de una micropolítica de las células.

Beatriz Preciado (Programa Redes)

Càncer. Sento el soroll dels cotxes que es detura. El semàfor s’ha posat verd i em disposo a creuar. Moc el peu, però dubto. Veig les puntes d’uns cabells daurats. Com m’agraden els cabells rossos de dona. De dona? Però si és un tio! Per què he pensat en uns cabells rossos de dona? Serà per aquell anunci de Panten Pro-V que hi ha penjat a l’esquerra on surt l’Scarlett Johanson? El cap va ràpid i fa associacions estranyes.

Peixos. No sé què li passa a la tele. De cop i volta s’ha quedat sense imatge. El so, però, segueix, imperturbable. Hi ha algú que crida fort i amb ràbia, amb una veu greu. És un home. Un home corpulent. Sí. Ara sento una veu fina, una veu de dona. Crida. Crida fortament. Ai!! Aii!! Rep cops a banda i banda. Però què dic, si estava veient un documental sobre el maltractament en parelles homosexuals!

Balena. Un supermercat ple de gent. La cua a les caixes és immensa, i aquí no hi ha aquelles màquines que et permeten pagar pel teu compte. Estic lluny, i amb prou feines veig la cara de qui cobra, però segur que és una dona. Amb les presses, es deu haver fet mal, perquè fa una estona he sentit que deia: “Joder, se m’ha trencat l’ungla”. Ara que hi penso, però, tenia una veu molt poc femenina...

Orió. Estic fins als nassos dels anuncis que hi ha abans de les pel·lícules al cinema. N’estic fins als collons de quan surt aquella nena repel·lent que es posa el dit perpendicular als llavis i em fa callar. Però sobretot, sobretot em posa nerviosa quan fan l’escena aquella d’Instint bàsic i diuen “tu no hauries de ser el protagonista de la pel·lícula”. Joder, i per què no? I jo, sóc una tia, i per què collons hauria de dir ovaris?!

Andròmada. Miro enlaire i veig el cel estrellat. Tinc la dona que estimo al meu costat. Amb prou feines ens coneixem. Encara no hem follat mai. És tan femenina quan es mou, té tanta classe. No sé com s’ha pogut fixar en algú com jo. M’hi apropo i li faig un petó als llavis. Me’l torna. Li toco els pits. Just quan ella em posa la mà als genitals, jo li he tocat els seus. Ens mirem i ens posem a riure. “Les coses no mai el que semblen, oi Christine Jorgensen?” “Ja ho pots ben dir, Volcano”. I sota la lluna que robem, juguem com mai.

Capricorn. És un camp de futbol, on el públic crida com un boig. S’enfila a la reixa. Al camp, les empentes volen. També hi ha alguna petada. SANG!! Més que un partit de futbol sembla un combat de lluita lliure. L’àrbitre no pot més es desespera. No tornaré a xiular cap partit de dones!

Escorpí. La nit és bonica quan les estrelles dels teus ulls hi brillen, va dir Goebbels a la seva dona després d’haver tornat d’Auswitch.

Hèrcules. No entenc per què una dona forta, guerrera, guapa, segura de si mateixa, hàbil amb l’espasa, bona lluitadora, com tu, Xena, ha de preferir a aquesta nyicris de Gabrielle, abans que a mi.

Àliga. “Lo que no soporto de una mujer es que no me haga volar”. Li repetia una vegada i altra aquella frase del Lado oscuro del corazón que tant li havia impressionat. “Doncs mira tio, si no hi poses de la teva part, no és culpa meva, que jo soleta m’espavilo molt. Sóc l’àliga reial, i tu una merda”.

Orió. Vestia robes que sempre li anaven llargues, amples de mides i a vegades s’entrebancava. S’enredava amb les sabates grosses, queia a terra, però mai plorava. Mireu-me, sóc el caçador més gran del món. Jo m’he lligat la tira de noies. I era veritat, aquell nan petit però hàbil amb la rialla, que feia mofa d’ell mateix, aconseguia tenir totes les noies rialleres encisades.

Lira. Saps? M’agrada la música clàssica. Va dir un punk a la seva nòvia, després de pentinar-se la cresta i cordar-se les botes.

Serp. No t’enganyis, el paradís no existeix. És una mentida per fer-te creure que això que vius a la Terra no té vàlua.

Cigne[1]. Esperava amb ànsies la nit perquè la seva estimada es transformés. Quan la lluna va tocar l’estany, aquella princesa va aparèixer amb tota la seva gràcia, rodona, molsuda, carnosa, per menjar-se-la, vaja.

Auriga. Estava acostumada a la seva feina a la secretaria, cada paper que passava per les seves mans havia d’anar al lloc exacte en el moment exacte. No se li podien acumular fulls i fulls sense raó de ser. A l’hora d’estimar, en canvi, deixava les brides i cavalcava com mai sobre el cavall salvatge.

Gèminis.

- Perdonin, però a vostès no els acabo de casar?

- No mossèn, eren uns altres.

Taure. Ella sabia que tenia caràcter, però per por al què diran l’havia mantingut secret, no treia les banyes. Un toro sense banyes no es defensa. Després que la ferissin, de mica en mica va tornar a utilitzar-les.

Lleó. Un dia, li van dedicar un quadre. La seva parella, que pintava, li va dir, tinc ganes que et coneguin, que sàpiguen com m’agrada tocar-te aquest bigoti i aquesta barba. El mecenes del moment va titular-lo La dona barbuda

Casiopea. Una dona va preguntar al seu marit astrònom, quina és la constel·lació que t’agrada més? Casiopea, va respondre l’altre, té la forma dels teus pits.

Pegàs. Heu vist algú tan elegant com jo? Heu vist la meva figura, la meva planta? Els meus braços forts? La meva gràcia? Això deixa el pegàs que s’havia mirat al riu, poc abans que s’instaurés l’era de les mosques.

Galàxia

Vosaltres creieu que mireu allò que jo reflecteixo, que quan esteu davant d’una pantalla blanca que es comença a omplir, hi veieu tot un món de ficció que us meravella. Desenganyeu-vos, aquest món que jo us ensenyo, quan em vesteixo de negre, i encenc els ulls, no és de ficció. És l’única, l’autèntica realitat. Tot allò que viviu vosaltres és el que és una farsa. Vosaltres creieu que sou vosaltres que m’heu fet tal i com sóc, però sóc jo qui us he teixit els sentiments amb paraules i imatges. Jo he fet els homes rudes, he fet els homes salvatges i les noies unes figa flors autèntiques. Jo he fet de l’amor una malaltia, destructiva i descarnada. Perquè, ai! ai si sabéssiu la força que teniu com a persones. No, sóc jo, jo, qui, des de la seva virilitat d’objecte, us ha dominat i sotmès als meus desitjos més insatisfets. No us hi heu fixat. Fins i tot ara, quan feu bromes, són repeticions barates d’algunes que jo he fet abans. Jo, amb el meu ull he fertilitzat les vostres ments, us he convertit en bèsties domesticades. Lliures? Us sentiu lliures? Això també és una ficció disfressada de realitat. No sou lliures. Mai no heu estat lliures. Ni sereu lliures. Jo us ho educo tot, us ho manipulo tot, el riure i els desitjos. Fins i tot us educo les ànsies de revolució, en ensenyar-vos només allò que m’interessa. És una domesticalització de la revolució. No us n’heu adonat? HAHAHAHAHA. Ric amb la boca oberta!! Fent sorolls eixordadors. Com a bon mascle que sóc. Mira’m! No! A la pantalla no!! Mira’m a mi amb les meves robes negres. Mira’m a mi amb el meu únic ull depredador. Sí! Depredador, perquè jo m’ho menjo tot, la vostra originalitat, la vostra creativitat, la vostra capacitat de raciocini. Penseu a través de mi. Sou a través de mi. Aix! Una mosca ara em molesta! Treu-me-la! Treu-me-la! Hahahaha, fins i tot ara, has cregut que ho feies per tu, que t’aixecaves i em treies la mosca de l’ull, però ho has fet per mi. Hahahahaha. Jo t’empleno el cap d’estrelles que vols tocar, i et perds en l’infinit dels cels. Jo t’empleno el cap d’estrelles que vols tocar i ser, i et perds en l’infinit dels cels. Jo t’empleno el cap d’estrelles. Jo t’empleno el cap d’estrelles d’estrelles d’estrelles estr estr estre estre estre

- Mare, Mare! Què passa?

- Uix, deu ser el projector.

- El projector?

- Sí, això que fa que puguem veure la tele.

- Ah!

- I què li passa?

- És vell. Fa molt que roda.

- S’ha mort?

- L’haurem de tirar.

Tots els poders,

tard o d’hora,

empesos per algú o tan sols per ells mateixos,

cauen.

---

[1] Parteix de la pel·lícula de dibuixos de La princesa cisne.