Incertesa. Noves formes. Anna Brasó

Incertesa. Noves formes. Anna Brasó

Els humans teniu molt clar el dia que naixeu. Sortiu del forat, com qui surt de l'ou. O no, potser no és tan senzill. Quan és que comenceu a ser? Ara em venen al cap els diaris que he llegit de reüll. Totes aquelles discussions sobre l'avortament. Quan és que comenceu a ser vosaltres? Sou realment vosaltres algun cop? Quan us confeccioneu com a éssers individuals? En sou realment? Existiu per vosaltres mateixos? O quan us comencen a definir en un univers que els altres reconeixen bé? Nen. Nena. I jo? Quan començo a ser de veritat?
Ara, amb les meves mans de fusta, he d'escriure un mite sobre la creació. I vull parlar de la creació de mi mateixa, però tinc dubtes gairebé sobrenaturals. Com comença tot? On comença tot? Comencen les coses per si soles? Penso en mi, en els primers moments en què vaig sentir un formigueig. Era al ventre. Tot un seguit d'emocions que se'm recargolaven a l'estómac. Era llavors, jo? Sé que vaig plorar amb llàgrimes de color. Però això va ser més. Primer, el formigueig. Després, un cop sec. No sé exactament com va anar. No tinc ulls. No hi podia veure. I tot el que tinc són sensacions. Sensacions que, ja ho sabeu, són enganyoses. No ens podem guiar, només, per les sensacions. La vida, fins i tot la meva, és més complexe. Com deia, però, primer va venir el formigueig, després uns cops secs, i el lliscar d'una cosa que encara no sé bé què era. Anava passant per la meva pell, fent-me un pilling ultra-modern per l'època. Després, una pasta greixosa, va unir-me les extremitats com si costelles fossin. I sí, llavors, al final de tot, les pessigolles van dur-me a les llàgrimes. Envejosos, eh? A vosaltres sé que el primer que fan és donar-vos cops. Copets. Contra la paret tampoc no us estampen. No fingiu un trauma inexistent. Quan és, però que comencem a ser, nosaltres i vosaltres? Quan és que té lloc la creació? En l'inici del cos, o en l'inici de la consciència? Com neix la consciència si no és a través de les paraules?
Un dia un gat va posar-se'm al damunt. Va deixar anar un regal preciós que empastifar-me. Vaig sentir la pudor, el fàstic. Llavors me'n vaig adonar que jo no era allò. Si hagués tingut veu per cridar, si hagués tingués tingut les extremitats lliures, hauria saltat, bramat, defensat que jo no era un pou d'excrements. L'únic que vaig poder fer, però, va ser moure'm una miqueta, imperceptiblement. Encara no podia fer ús de les extremitats. Ara ja sé que a vegades cal protegir-se, moure's per l'espai. Res d'això, però, no ho puc fer sola. Parlem perquè, en el seu moment, vam necessitar córrer. Recordo haver-ho llegit de reüll a algun lloc. Per tant, allò que va ser primer, no va ser la paraula, sinó el cos.
Jo, però, mai no m'he pogut protegir per mi mateixa, no he pogut córrer mai. Sempre són els altres els que m'han dut d'un lloc a l'altre. Sempre han estat els altres aquells que m'han cobert i netejat. Però, sens dubte, sóc, encara que no hagi parlat mai. De fet, sé que mai no he tingut capacitat de raonar, i que aquestes paraules que escric són projectes del teu propi discurs que rebota contra mi mentre et planteges quin és l'origen de tot. Has desistit a preguntar-te sobre el teu propi origen. Has desistit sobre preguntar-te quan va començar tal història d'amor. I t'has projectat en mi, per tal de preguntar-te quan era que jo començava a ser jo. Doncs mira, jo no sé si vaig començar a ser amb les primeres fustes, amb el primer vímet, o amb la pintura, o en el moment en què el fuster va acabar-me i va dir, ja està, heus aquí la sisena cadira. No, no tinc consciència, no, no tinc ús de les paraules, però jo vaig començar a ser cadira un cop, i des de llavors tothom s'ha anat asseient a sobre, o cagant, com el gat. No, no tinc consciència de llenguatge, ni em van posar una cinta vermella al cap, ni em van fer cap ritual pel fet de ser única. De seguida em van posar amb altres cadires. No era ni la primera ni l'última. Tan sols una més. Clar que, ben mirat, quan el fuster m'estava fent, m'estava fent tan sols a mi. Ara, a moltes altres com jo, ja ni tan sols se les crea centrant l'atenció en elles, sinó que el seu origen és el final de tot un engranatge. Ja no es diu, vaig a fer una cadira, com abans. Ja no hi ha autèntics ebenistes. O molt pocs. Jo no tinc mots, no tinc llenguatge. Però se'ns dubte parlo, parlo encara que sigui a través de la teva ment. Abans jo era només una cadira, només era una cadira, però no per mi, sinó per tu, per tots aquells que us assèieu sense ni tan sols mirar-me. Ara, ara sóc una cadira, una cadira que pensa. Una cadira que pensa a través de la teva ment. Ara puc córrer. Què? Que vols parar d'escriure perquè tot se n'està anant de mare? Que vols deixar-me a qui a mig terreny de la consciència perquè ho trobes tot una mica extravagant. No!! No em deixis aquí ara!! Ara que sé que sóc. Que depenc de tu? Que ets tu qui para d'escriure? Doncs si ho vols para, però algú em llegirà, algú em llegirà i continuaré a través de les seves paraules. Què dius? Que esborraràs el document? Que no em llegirà ningú perquè et fa vergonya?
Ai!! - et sento dir.- Què ha estat això?
De cop t'aixeques i te n'adones. Sóc jo, sóc jo qui t'he mossegat i començo a córrer quan tu t'aixeques pel dolor. Em veus moure les extremitats. M'imagino la teva cara d'atònit, quan veus que faig els primers moviments, i m'imagino que et desmaies, quan, trobo el camí dels primers sons. Tinc el meu propi llenguatge. Un llenguatge que ara codifico, per dir-te que, no et preocupis, que d'aquí un temps, tornaré del viatge, quan jo ja sigui un mite que no puguis esborrar, i jugarem a les cartes, i t'explicaré que tot això, de fet, no ho vaig escriure jo, que tot això, ho he llegit per boca d'algú altre que ho va veure tot. Perquè sí, malauradament, som perquè algú ens veu. I aquest és el nostre origen. La mirada dels altres. La mirada de la qual després ens independitzem, tot i que no deixem de dependre-hi per molt que ens hi esforcem moltes vegades. L'origen és el moviment. L'origen del mite, les paraules. I és així com ens narrem. Fent del tot reals coses imaginàries.