Mai m’hagués imaginat que una cita a cegues pogués donar tan bons resultats. Vaig arribar puntual i ell ja hi era. Portava una camisa negra, d’aire informal, que destacava els seus ulls blaus. Encara que no hi havia res especialment rebuscat en el seu estilisme, em va donar la impressió que potser havia trigat més temps que jo en arreglar-se. No és que no em fes il·lusió quedar amb ell…tampoc és n’esperés massa, d’una cita a cegues, però la meva amiga Sara m’havia dit tants cops que el Blai era tan bon noi, que era tan maco…que ella per què ja tenia al seu Miquel, que si no… en fi, em vaig deixar entabanar.
- Deus ser la Valèria- va dir-me amb posat nerviós, allargant el braç per apropar-me un ram de flors que amagava darrere l’esquena.
- Massa cursi- em vaig dir a mi mateixa, però en el fons ho vaig trobar tot un detall… els nois d’avui dia ja no fan aquest tipus de coses.
Em va dir que havia reservat taula a un restaurant de la zona i ens vam dirigir cap allà. Damunt de la porta de fusta massissa de color fosc, hi havia un rètol, també de fusta, a l’estil rústic, on posava “El Cau de les Bruixes”. Un cop vam entrar, vaig comprovar per què es deia d’aquesta manera. Vam baixar un parell d’escales per arribar a l’interior del local, i allà un cambrer ens va dirigir a la nostra taula. La sala estava decorada emulant l’interior d’una cova, amb roques de cartró pedra, estalactites, teranyines i rat penats. La il·luminació era molt tènue. Si no fos per les espelmes que tenien les taules, jo crec que més d’un s’hagués ficat la forquilla a l‘ull.
- T’agrada?- em va preguntar el Blai quan vam seure.
- M’encanta- vaig contestar-li sense pensar-m’ho dos cops.
Vam demanar el sopar i, mentre esperàvem, vam xerrar una estoneta per a poder-nos coneixer millor. Resulta que teníem moltes coses en comú… qui ho hagués dit, que havia de tenir alguna cosa en comú amb un decorador d’interiors…jo, que era la persona més desastrada del món…
Els primers plats estaven deliciosos, i els segons, encara més. Quan vam arribar a les postres, el cambrer ens va recomanar el pastís de poma, l’especialitat de la casa. Jo ja estava tan tipa que no podia més, però el Blai en va demanar una porció.
Estàvem a punt de demanar els cafès quan el Blai es va començar a inflar i a posar-se vermell com un tomàquet. Jo, molt nerviosa, li preguntava, gairebé cridant, si era al·lèrgic a alguna cosa. Ell no podia parlar, però va assentir amb el cap. Buscava al cambrer, però com que era tan fosc, no el veia. M’hagués aixecat, però no volia deixa sol al pobre noi. Desesperada, vaig cridar que algú truques a una ambulància. El cambrer, al sentir els meus crits, va venir de seguida, i al veure la cara que feia el Blai, malgrat la foscor, es va espantar i va fugir a demanar ajuda.
Li vaig agafar la mà, dient-li que es calmés i que intentés respirar, però tenia la gola inflada i li era gairebé impossible. Els seus enormes ulls blaus estaven molt oberts, suplicants, com si m’estiguessin demanant perdó per el mal tràngol que m’estava fent passar. A mi se’m trencava el cor de veure’l d’aquella manera. Li deia que no es preocupés, que estava a punt de venir un metge, que el proper cop que quedéssim ens riurien de tot el que estava passant. Ell, sense poder sentir les meves paraules, va tancar de cop els ulls i va perdre el coneixement. Vaig córrer al seu costat, aterrida, sense saber què fer. Just en aquell moment van arribar els serveis mèdics, acompanyats del cambrer, que no parava de fregar-se les mans, amb actitud nerviosa. Un dels infermers em va preguntar si era al·lèrgic a alguna cosa i jo li vaig contestar que sí, però que el Blai no m’ha havia arribat a dir a què. Me’n vaig recordar que tot havia començat després del pastís de poma. Quan va escoltar això, l’infermer, amb actitud freda i serena, li va preguntar al cambrer si el pastís portava fruits secs. Ell, tímidament, li va respondre que sí, però que només una mica per donar-li consistència a la massa i que gairebé ni es notaven. Ni l’infermer ni jo vam escoltar les excuses del cambrer. Jo, per què estava massa nerviosa i ell per què s’havia girat cap al seu company, que ja estava omplint una xeringa d’una solució transparent.
- No et preocupis - va dir-me l’infermer, després de posar-li la injecció i tornar-li a prendre el pols - ha patit un xoc anafilàctic, però es posarà bé.
- Encara no es desperta… - vaig dir-li jo, sense poder parar de tremolar.
- Ja es despertarà- deia l’infermer, sense perdre la calma. Els meus ulls es van dirigir cap al seu ajudant, que estava muntant la llitera plegable.
- Ens el durem a l’hospital, per a que li facin un cop d‘ull.
-Anem - vaig dir, agafant l’abric del Blai, el meu, i la bossa de mà. La vaig obrir per a agafar el moneder i pagar el sopar, però el cambrer em va aturar, dient que li sabia molt de greu el que havia passat.
El camí a l’hospital es feia interminable. Anava a la part de darrere, al costat del Blai, agafant-li la mà, encara que no es donés conta.
- Segur que és normal que no es desperti encara? - vaig preguntar-li a l‘infermer, convençuda de que alguna cosa no anava bé.
- Ja es despertarà - va contestar-me amb indiferència, com si estigués boja.
Se’m va ocórrer una idea, d’allò més ridícula, que no se m’anava del cap. Com que l’infermer estava mirant cap a altra banda, em vaig apropar al Blai i li vaig fer un petó. Dos segons després, les seves parpelles van començar a moure’s lleument i, tot seguit, va anar obrint els ulls a poc a poc. Jo encara no m’havia incorporat, així que el primer que va veure va ser a mi.
-T’estimo - va mormolar.
- Deus ser la Valèria- va dir-me amb posat nerviós, allargant el braç per apropar-me un ram de flors que amagava darrere l’esquena.
- Massa cursi- em vaig dir a mi mateixa, però en el fons ho vaig trobar tot un detall… els nois d’avui dia ja no fan aquest tipus de coses.
Em va dir que havia reservat taula a un restaurant de la zona i ens vam dirigir cap allà. Damunt de la porta de fusta massissa de color fosc, hi havia un rètol, també de fusta, a l’estil rústic, on posava “El Cau de les Bruixes”. Un cop vam entrar, vaig comprovar per què es deia d’aquesta manera. Vam baixar un parell d’escales per arribar a l’interior del local, i allà un cambrer ens va dirigir a la nostra taula. La sala estava decorada emulant l’interior d’una cova, amb roques de cartró pedra, estalactites, teranyines i rat penats. La il·luminació era molt tènue. Si no fos per les espelmes que tenien les taules, jo crec que més d’un s’hagués ficat la forquilla a l‘ull.
- T’agrada?- em va preguntar el Blai quan vam seure.
- M’encanta- vaig contestar-li sense pensar-m’ho dos cops.
Vam demanar el sopar i, mentre esperàvem, vam xerrar una estoneta per a poder-nos coneixer millor. Resulta que teníem moltes coses en comú… qui ho hagués dit, que havia de tenir alguna cosa en comú amb un decorador d’interiors…jo, que era la persona més desastrada del món…
Els primers plats estaven deliciosos, i els segons, encara més. Quan vam arribar a les postres, el cambrer ens va recomanar el pastís de poma, l’especialitat de la casa. Jo ja estava tan tipa que no podia més, però el Blai en va demanar una porció.
Estàvem a punt de demanar els cafès quan el Blai es va començar a inflar i a posar-se vermell com un tomàquet. Jo, molt nerviosa, li preguntava, gairebé cridant, si era al·lèrgic a alguna cosa. Ell no podia parlar, però va assentir amb el cap. Buscava al cambrer, però com que era tan fosc, no el veia. M’hagués aixecat, però no volia deixa sol al pobre noi. Desesperada, vaig cridar que algú truques a una ambulància. El cambrer, al sentir els meus crits, va venir de seguida, i al veure la cara que feia el Blai, malgrat la foscor, es va espantar i va fugir a demanar ajuda.
Li vaig agafar la mà, dient-li que es calmés i que intentés respirar, però tenia la gola inflada i li era gairebé impossible. Els seus enormes ulls blaus estaven molt oberts, suplicants, com si m’estiguessin demanant perdó per el mal tràngol que m’estava fent passar. A mi se’m trencava el cor de veure’l d’aquella manera. Li deia que no es preocupés, que estava a punt de venir un metge, que el proper cop que quedéssim ens riurien de tot el que estava passant. Ell, sense poder sentir les meves paraules, va tancar de cop els ulls i va perdre el coneixement. Vaig córrer al seu costat, aterrida, sense saber què fer. Just en aquell moment van arribar els serveis mèdics, acompanyats del cambrer, que no parava de fregar-se les mans, amb actitud nerviosa. Un dels infermers em va preguntar si era al·lèrgic a alguna cosa i jo li vaig contestar que sí, però que el Blai no m’ha havia arribat a dir a què. Me’n vaig recordar que tot havia començat després del pastís de poma. Quan va escoltar això, l’infermer, amb actitud freda i serena, li va preguntar al cambrer si el pastís portava fruits secs. Ell, tímidament, li va respondre que sí, però que només una mica per donar-li consistència a la massa i que gairebé ni es notaven. Ni l’infermer ni jo vam escoltar les excuses del cambrer. Jo, per què estava massa nerviosa i ell per què s’havia girat cap al seu company, que ja estava omplint una xeringa d’una solució transparent.
- No et preocupis - va dir-me l’infermer, després de posar-li la injecció i tornar-li a prendre el pols - ha patit un xoc anafilàctic, però es posarà bé.
- Encara no es desperta… - vaig dir-li jo, sense poder parar de tremolar.
- Ja es despertarà- deia l’infermer, sense perdre la calma. Els meus ulls es van dirigir cap al seu ajudant, que estava muntant la llitera plegable.
- Ens el durem a l’hospital, per a que li facin un cop d‘ull.
-Anem - vaig dir, agafant l’abric del Blai, el meu, i la bossa de mà. La vaig obrir per a agafar el moneder i pagar el sopar, però el cambrer em va aturar, dient que li sabia molt de greu el que havia passat.
El camí a l’hospital es feia interminable. Anava a la part de darrere, al costat del Blai, agafant-li la mà, encara que no es donés conta.
- Segur que és normal que no es desperti encara? - vaig preguntar-li a l‘infermer, convençuda de que alguna cosa no anava bé.
- Ja es despertarà - va contestar-me amb indiferència, com si estigués boja.
Se’m va ocórrer una idea, d’allò més ridícula, que no se m’anava del cap. Com que l’infermer estava mirant cap a altra banda, em vaig apropar al Blai i li vaig fer un petó. Dos segons després, les seves parpelles van començar a moure’s lleument i, tot seguit, va anar obrint els ulls a poc a poc. Jo encara no m’havia incorporat, així que el primer que va veure va ser a mi.
-T’estimo - va mormolar.
No comments:
Post a Comment