Cada vegada hi ha més sirenes congregades al carrer, imagino les corredisses dels bombers i em preparo per perdre't. Però sé que la meva pèrdua no és assimilable a la teva: tu continuaràs existint, jo escric el meu testimoni mortuori; tu hauràs de construir el meu record i, creu-me, no serà fàcil. T'esperen uns dies convulsos, unes hores que, de ben segur, voldràs incinerar, i no podràs, hauràs de resistir i, qui sap, potser de l'emboscada de la meva mort en treuràs noves perspectives. El foc és devastador, així ens l'ha definit la nostra cultura, el pitjor dels mals, el dimoni i l'infern, el càstig etern, però atrapada en ell no puc sinó sentir-lo com un moviment alliberador.
M'agradaria confessar-te tota la veritat, dir-te que potser m'he deixat atrapar, que aquest inici no és més que un retret que em faig a mi mateixa, però sé que això no t'ajudarà i, malgrat tot, ja ho veus, ho deixo per escrit. Estic passant per uns moments complicats, l'alarma de la culpabilitat ressona dins meu i m'empeny a parlar-te i recordar-te. Tu sempre estàs preparada abans que jo, jo no puc sortir de casa si abans no he ordenat el bolso i els quatre jerseis que m'he provat abans de decidir-me pel que porto posat, el que portava posat perquè, aquí dins, la temperatura ha començat a pujar. El terra crema i la suor m'empapa i, de tan en tan, sento el meu cor a la boca de l'estómac, cada cop hi ha més fum i segueixo sense poder obrir la porta. Maleïda porta, maleïda saleta, maleïda feina... Una pila de papers, ha estat això, tres seguiments de premsa a mig fer i un de quart que m'han encarregat a primera hora. Necessitava una carpeta urgentment, com si algú m'assegurés que, després de classificar els papers, pogués vèncer l'arcada que em provocava el fet de saber que hauria de començar una nova ronda de trucades. Control i ordre, premisses que m'han portat fins aquí, premisses de les quals no puc escapar.
Organitza una cerimònia íntima, res d'Església, només família i amics i, siusplau, fes-me un favor, que el recordatori sigui senzill, res de creus ni de coloms; em sembla que la Maria sabrà escollir-nos algun vers bonic per acomiadar-me. No moriré carbonitzada, estic captiva a la saleta de material i no puc obrir la finestra, que està encallada. A poc a poc em va faltant l'oxigen, segurament moriré ofegada i semblaré un salmó fumat, faré olor de gitano com deia la meva àvia. Em trobaran mig nua, amb el conjunt de roba interior que em vas regalar fa tan sols quinze dies, aquella nit de formatges i xerrera i vi i música. Vas dir-me que aquesta vegada sí, que creies que inauguràvem una etapa en què tot estava per fer. El teu canvi de feina, la meva decisió de llogar el taller. Sempre he envejat la teva energia, la teva inesgotable il·lusió cap al futur; no ho perdis, em sents? Tan sols fa quinze dies i jo ja ho veig a anys llums, em col·lapsa una sensació alhora d'abisme i d'espiral, em roda el cap i de tan en tan unes pampallugues elèctriques fan tremolar aquestes línies. Aquella nit tu estaves elèctrica, em vas despullar com només tu saps, vam irradiar-nos les dues i, al matí, després d'una dutxa i tot esmorzant, em vas dir que no volies més dubtes, que m'era necessari confiar i viure intensament el dia a dia, l'art, casa nostra, la feina, el taller... Continua obrint pas, em deies, lluita per fer el que t'agrada, obstina't, però fes que no sigui per amagar-te, fes-ho d'una manera sincera. Em vas remarcar que si calia anar contra l'ordre establert, ho fes encara amb més ganes, i és curiós, ara mateix no puc deixar de pensar que tothom ha sortit corrents i que jo estic aquí atrapada, aquesta ha estat la meva manera d'anar contracorrent. Em quedaven tantes coses per ser al teu costat...
Tusso i dubto i torno a estossegar. M'horroritza la meva pròpia imatge, el pols tremolós i aquesta estranya sensació de plenitud. No sé si he començat a escriure aquesta carta per tu o per mi. Segurament per mi, necessitava unes quantes paraules, aquestes paraules, que poden sonar buides, però que vessen tendresa, perquè em regalen un últim cop el teu cos i el teu amor. M'agradaria alleugerir-te el pes d'aquest adéu, que les meves mans poguessin lliscar per aquest tros de paper amb la mateixa agilitat amb què pinto mentalment el teu retrat, però se m'escapa la força i l'energia em falla. Em retrec els dies en què el meu ha estat un estimar crepuscular i altiu, però m'aferro a la nostra passió quotidiana ara que el temps comença a eternitzar-se. Em sento prenyada de tu, avui, dins d'aquest final, em sé lliure; la meva entrega és total i plena i, sobretot, sincera.
Prometo ser al meu enterrament i al teu dol en la distància d'aquesta carta, no per ferir-te sinó per acompanyar-te una vegada més i no amb el cap cot, sinó amb la mirada ben alta, resisint pacíficament al meu oblit. Hauràs de ser pacient com sempre ho has estat en la nostra història, sigues la forta un cop més i construeix-me per poder oblidar-me després, per confiar de nou en el futur. Recorda que tot està per fer.
T'estimo,
Lola.
No comments:
Post a Comment