Rodejades per una serralada afable, entre la qual hi dissimulava un volcà apagat, hi havia set masies. Els seus habitants eren joves que havien escapat de la ciutat per trobar la tranquil·litat d'una vida en contacte amb la naturalesa i apartada dels diners. Cada masia intentava ser autosuficient al màxim, per això també organitzaven un mercat setmanal, a prop del llac, on practicaven el bescanvi. Els seus membres havien minimitzat la organització per tal d'evitar qualsevol jerarquia però, no obstant, tots sabien que les decisions importants i la resolució dels conflictes tenien lloc a la casa de la Rosada. Aquesta fou la primera i les tres parelles que la ocupaven, dues d'elles amb fills, tenien l'última paraula en les decisions que afectaven al negoci compartit per totes les cases: des de la Rosada, la Guspira, la Bruixa, la Lluna, la Brisa, la Pinacoteca i fins a la Gossera, que quedava a tocar de la carretera. Cada masia tenia, a més de l'hort, el seu cultiu de marihuana.
Era un divendres de finals d'octubre, ja havien recol·lectat, secat, podat i empaquetat, i tots esperaven a casa, sensiblement nerviosos, la visita del Juli. Home de pell clara i fina, mirada simpàtica, cabells arrissats i facilitat de paraula, queia bé a tothom perquè era l'encarregat de vendre l'excedent que els membres no es fumarien. No era potser el més fort, però tots admiraven el seu valor, ningú li hauria canviat el lloc, malgrat que alguns – en secret – se l'imaginaven quedant-se una comissió que, en tot cas, qualsevol hauria justificat donada la perillositat dels seus viatges. En el fons, pocs es deixaven amargar per aquestes sospites i a cap d'ells els importava massa perquè tenien tot el que desitjaven. Eren feliços, molt més que les abelles de ciutat que havien venut la seva vida per un grapat de marques i televisió per cable.
S'havia acostumat a anar pel carrer amb una maleta plena de droga, però carregar aquella enorme quantitat de diners li suposava una responsabilitat que el feia patir. Aquest últim viatge de tornada el posava més neguitós que els altres, per això preferia fer-lo ben d'hora. Un cop a l'estació, penjà la maleta del manillar de la bicicleta i rodejà el poble fins la Rosada; allà, al porxo, sentint l'escalfor del sol matinal, va obrir la maleta i va dividir els diners en set parts iguals. Els de la casa van rebre la seva part amb un ampli somriure, van abraçar-lo, el van convidar a fumar un porro de la reserva especial de l'any i el van cobrir d'afalagaments, la Berta – que recentment discutia amb en Robert – inclús se'n va acomiadar anomenant-lo “el meu heroi”.
Vine després a dinar que avui farem llenties.– va dir la noia gesticulant amb fervor.
D'acord, quan acabi passo per aquí.
Sí, nosaltres avisarem a la teva dona que he de passar per casa vostra. - va dir en Robert des de darrera la Berta.
Va doncs, deixo aquí la bici que avui fa un dia esplèndid per caminar descalç.- va deixar la bicicleta al terra i va llença les sabates despreocupadament.
Va arribar a la Guspira amb una amplíssima satisfacció a la cara, fruit del contacte amb les pedretes del camí que, lluny de molestar-lo, li encenien els lòbuls com una mossegada o una rascada a temps. Van rebre'l amb una festa, va abraçar-los a tots i va cantar amb ells algunes cançons protesta. Ja tenien el dinar fet – “si que dinen d'hora, amb els nervis no deuen haver esmorzat” va pensar en Juli – i el van convidar, però ell va excusar-se. Això sí, com que es sentia eufòric i li quedava una bona passejada va menjar-se una cresta de verdures d'un parell de mossegades. Caminant cap a la Bruixa apurava el gust de la cresta, que havia gaudit tant com la primera vegada que en va provar una o com si no n'hagués menjat durant anys. Un estol d'ocells va creuar el cel xisclant i sense formació, fugint d'un fred que encara no havia d'arribar.
Va picar a la porta i les feministes van saludar-lo des de la cuina:
Ei Juli! Passa que estem preparant una mica d'opi.
Va fer una pipada i es va aguantar el fum, però no gaire perquè encara no havia acabat el seu trajecte. Va quedar-se una estona, rodejat d'aquelles noies de dits llargs, ungles esgrogueïdes i cabells castigats. Ningú parlava, deixaven anar gemecs de satisfacció, s'estiraven les articulacions i, quan es trobaven la mirada, somreien amb placidesa cordial. Li va semblar que no havien passat ni deu minuts, però quan va sortir d'allà, totes dormien.
Abans d'arribar a la Lluna ja sentia els gemecs de l'Olga que esperonava la seva parella amb insults i amenaces. Va entrar sense fer soroll, però en Xavi, des de l'habitació de dalt, li va donar les gràcies i va continuar en el seu esforç per saciar l'anhel torrencial de l'Olga. Al tancar la porta darrera seu un cop d'aire li produí un calfred. El camí fins a la Brisa se li feu llarg, la humitat de les herbotes del camí el molestava als turmells. Se li feu estrany que els rosers de l'entrada estiguessin desflorits, li semblà que la façana de la casa necessitava una capa de pintura. A dintre no hi havia ningú, així que va deixar els diners a la porta, posant-hi un roc a sobre per tal que no volessin.
El pas se li havia fet feixuc i la idea d'anar descalç ja no li semblava tant genial. Tenia gana, però a la Pinacoteca tots anaven d'àcid, així que no li va semblar oportú demanar res de menjar. Va ballar amb l'Àfrica, filla de l'Ana i d'algun noi de per allà, i en una de les voltes va sentir una punxada molt forta al taló: s'havia tallat amb uns vidres trencats. Cridà de dolor, però es va reprimir la ràbia: per què eren tant deixats? Per què sento com una estupidesa infantil haver volgut deixar les sabates? Amb la bicicleta ja faria hores que hauria acabat i ara potser la Berta m'estaria fent un massatge. Mentre li feien les cures escoltava els discursos al·lucinats d'aquella gent, se li feien una mica incoherents i, per primer cop a la vida, se li van fer pesats. Va demanar unes sabates, però no en tenien, li van dir, en canvi, que li deixarien una americana vella.
A més d'un quilòmetre de la Gossera ja sentia bordar els animals amb estridència i una escalfor que reconeixia com un mal de cap imminent s'apoderava dels seus templans. Va aturar-se, no en tenia cap ganes d'entrar allà dins. Qui li manava prendre's totes aquestes molèsties per aquesta colla de dròpols? S'havien apartat del sistema i sobrevivien prou bé, però la distància que havien pres els havia ensenyat alguna cosa? Què feien ells per canviar el món? No menjar carn i procurar no tocar gaires diners? Arribant a la Gossera va notar que la ferida del peu li coïa, se li podia haver infectat en tan poca estona? Va veure els llums dels cotxes que passaven per la carretera i va sentir enveja d'aquells conductors que, des de l'estabilitat de la seva vida d'oficina, podien sentir l'automòbil com un artefacte de llibertat. Amb una certa por envers els gossos que no paraven de bordar, va arribar fins a la porta i va entrar. Sense apartar la mirada de la pantalla on es mataven ni deixar els seus comandaments, va sentir com els germans li deien:
Juli... Juli... Juli... Per fi. Tens la pasta?
Sí, és clar. Escolteu, aquests gossos estan com molt agr...- no el van deixar acabar.
Que què? Sí, sí, escolta, deixa-la per aquí i ja ens veurem que estem a punt d'arribar a l'última pantalla.
Sense que el veiessin va entrar a l'habitació del Max, que havia treballat de cambrer anys enrere – o potser era als caps de setmana? - i va posar-se la camisa blanca i els pantalons i les sabates negres que utilitzava. Va sortir per l'altre porta i va veure-hi la moto que sabia que els germans s'havien comprat feia no gaire, tot i que feia l'aspecte d'haver estat parada durant anys. La va empènyer fins a la carretera i l'arrencà. Qui sap, potser el seu tiet encara li oferiria aquella feina de la que tant s'havia mofat, buscaria una novia amb qui anar al cine i que pogués presentar als pares, i acumularien mel en un piset de mobles suecs.
No comments:
Post a Comment