Entre miralls (Gerard Altés B)

Abans de dutxar-se havia planxat tres lleganyoses camises blanques. S’havia afaitat i començava a liar-se un porro de marihuana. No era el millor pel seu mal de cap, però sabia que un altre diumenge a Shandy Hill sense colocar-se una mica era pitjor. Aquell diumenge d’abril seria un dia llarg per a en Chris. L’empresa per a la qual treballava es beneficiava de les festes de pinya colada dels suburbis. La monstruosa furgoneta Ford de l’empresa de càtering travessava el Queensboro i posava direcció al Nord. A les 10:00 començaria per servir en un torneig de tennis que organitzava una de les famílies més anodines.

Quan arribà davant la casa dels Brendan, descarregà el material i ho portà tot fins al jardí. En ser les deu del matí, només havia dut a la taula sucs i abundants mostres de pastisseria , cafès i tè (de fet, era el menú matinal). Però, mentre ho muntava, la senyora Brendan va comunicar-li que volia oferir, “algunes begudes més fortes”. Un dels participants, o almenys anava vestit com si anés a jugar, no va trigar a venir a demanar-li un tè, “però no deixi que se’m refredi jove, posi-li un xic de rom”. Quasi no havia donat temps a començar a suar quan la pista s’anava buidant i s’omplien els voltants de la taula ben assortida.

Un cop finalitzat aquest esdeveniment, l’esperava un vermut a la casa dels Crampton. En aquestes urbanitzacions suburbials els números dels carrers eren més imprescindibles que enlloc, tot era tant mimètic... En tots els desplaçaments s’anava trobant a companys seus donant voltes mig perduts, en creuar-se es feien un toc de llums i se saludaven amb una ganyota com si s’escanyessin, demostrant com de desesperadament avorrit era el treball i els clients. Aquesta tradició el divertia. Però ell era dels que portava menys temps, i el deprimia mira les cares dels seus col·legues més antics, no volia eternitzar-se aquí. Ara, el reclamaven al Club d’Art de Shandy hill, format per dones llicenciades en art o alguns estudis per l’estil. En realitat, després de la primera copa només parlaven dels seus marits i acabaven jugant a veure qui la deia més grossa. Totes les senyores el coneixien pel nom i el tractaven amb molta simpatia, li dien que era really nice. No sabia molt bé com i quan havia creuat la frontera de la cortesia, ni tan sòls recordava ser un cambrer tan comú en aquestes sessions.

Aquell diumenge es feia etern, la següent estació era a casa dels Cheever per celebrar la graduació d’en Tom Cheever , “que curiós, no semblava pas tan gran el darrer cop”. Era interessant veure els preparatius de les festes a la casa dels amfitrions abans que arribessin els invitats, la saliva de les mares pentinant els seus fills, tant els de quatre com els de vint anys. Després d’una tarda plena de frivolitats havien acabat jugant a un joc de preguntes de cultura popular, mentre ell servia cafès, whiskys i algun licor Greensleeves. Se sentia cansat i el dia semblava que no enfosquia, inclús el sol enlluernava més que mai i eren les sis de la tarda. Amb l’esmoquin tenia calor i només estaven al mes d’abril. Sort que en aquests actes amb més gent per servir estava acompanyat. Allà també s’adonà que el tractaven molt més amistosament que a la resta dels seus companys que passejaven amb les seves safates. No recordava haver parlat mai amb ells, però havia parlat amb tantes persones...

Més tard tenia el Club social, que era de nou una festa, s’hauria d’esmerar a fer cocktails sense parar. Homes de trenta anys que demanen un conyac, ja que recorden que el seu pare en bevia, i després el got acabava ple en alguna taula aigualit, i venien a demanar-li ginebra. També destacava una obsessió golosa que feia que es sentií “ui...avui no soparem”. Era curiosa aquella forma de parlar en plural, que no solia usar la gent de ciutat.

Només un cop vaig sentir un instant d’impressió quan un home en banyador, fornit, però amb cara de cansament es va colar en una festa on servia. Crec que no vaig saber mostrar la meva complicitat. Cada vegada em costava ser més simpàtic, portava moltes hores treballant aquell diumenge, jo diria que inclús anys. En el fons em sonava ja des del inici del dia, ves a saber de quan, potser des d’aquell partit de tennis, se’l veia terriblement exhaust. Potser havia begut massa i jo havia servit massa copes.